Biografia de Prat de la Riba

La biografia escollida és sobre Enric Prat de la Riba i Sarrà (1870-1917) i està escrita el 1925 per Josep Vallés. Forma part de la col·lecció de biografies Catalans il·lustres de la Biblioteca Catalana.

Existeix una edició de l'any 2010 a càrrec de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya. Es tracta d'un repàs biogràfic del qui va ser el primer President de la Mancomunitat de Catalunya. El llibre és de petit format i dividit en diferents capítols (vuit i un apèndix) que expliquen diferents moments de la seva vida de manera cronològica.

Principalment es destaca la figura pública de Prat de la Riba, fent especial referència a la seva actuació política. També es fa un repàs de les diferents publicacions i treballs que realitza al llarg de la seva vida. En un petit capítol es fa esment del seu caràcter i vida personal i familiar, però precisament aquesta diferenciació, gairebé com a anecdòtica, i la seva posició al final del llibre, denoten la major importància del primer apartat. L'obra va ser publicada el 1925, però escrita un any abans, com denota el pròleg: “I aprofitant l'ocasió de complir-se aquest mes el setè aniversari de la mort d'En Prat de la Riba”¹. Precisament en el moment en què la Mancomunitat de Catalunya és abolida en el marc de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i en què la repressió anticatalanista és més important. Tot i que la pròpia figura de Prat de la Riba és conservadora, en aquest moment ben bé es podia considerar des del poder central com a radicals. L'obra de Vallés és volguda i intencionadament catalanista, des d'aquesta òptica Regionalista, i clarament encaminada a realçar i lloar la figura i obra del seu protagonista.

Enric Part de la Riba i Sarrà (1870-1917) neix el 29 de novembre a Castellterçol i mor el 30 de març de 1917 a la mateixa vila després d'arrossegar una llarga malaltia. Els seus pares eren uns “modestos” propietaris rurals de conviccions cristianes. Estudia batxillerat i fa carrera universitària de Dret. Ràpidament es fa un lloc en el camp acadèmic i comença a destacar a nivell polític: amb 21 anys és escollit secretari de la junta d'Unió Catalanista, un grup polític conservador i catalanista. Participa en els debats que donen lloc a les Bases de Manresa de 1892. Dedica molt temps a escriure discursos i articles polítics, destacant la seva col·laboració amb les publicacions La Renaixença i La Veu de Catalunya, que serà l'òrgan propagandístic de La Lliga Regionalista, unió política catalanista conservadora que fundarà amb altres personalitats. La nacionalitat catalana (1906) és una de les seves obres cabdals. El seu nacionalisme rep influències del nacionalisme conservador organicista (Herder, Fichte). A l'aplicació real, propugnava una major autonomia de Catalunya com a regió integrada a Espanya, sense cap voluntat independentista. En aquest sentit, va ser clau per a la creació de la Mancomunitat de Catalunya, que presidiria entre 1914-1917. A nivell administratiu va dur a terme obres encarades a la modernització econòmica i d'infraestructures, mentre que a nivell cultural va promoure l'ús del català, creant, per exemple, l'Institut d'Estudis Catalans. Després de patir vàries recaigudes d'una malaltia que arrossegava, va morir el 1917.

L'obra de Josep Vallés es correspon a tret general al tipus de biografia clàssica que descriu Isabel Burdiel a Liberales, agitadores y conspiradores². El temps curt és aquell preponderant i la successió cronològica estructura el text, tal i com es pot veure en aquests fragments:

• “El dia 11 de febrer de 1906 es celebrà...”. A la següent frase: “El dia 20 de maig tingué lloc...”. Al següent paràgraf: “El dia 14 d'abril de 1907 se celebrà”. I al següent: “En les eleccions generals del 21 d'abril del mateix any...”

Això sí, sempre des de la perspectiva individual del personatge com a eix central del relat: “...se confiere la máxima autoridad, unidad y centralidad en la explicación y organización del relato y de la acción”, defineix Burdiel.

Autoritat perquè Prat de la Riba és, mai millor dit, l'autèntic protagonista. L'individu traça el seu destí i és qui, amb el seu esforç i perseverança, pot modificar el seu entorn. No a l'inrevés:

• “...no descansà fins a veure realitzades les seves espiracions”
• “Ja hem vist com amb la seva gran tàctica i perceverància aconseguí imposar la seva il·lusió fent evolucionar les masses des del camp purament idealista on es trobaven, el terreny positiu i practic, on deu desarrollar-se la vida de tot poble que no vol morir per inacció”
• “Diferentat de molts altres polítics, En Prat no sols fou un teoritzant, sinó que amb el coneixement que tenia de la realitat de la vida de la nostra terra, procurà, i ho aconseguí, fer evolucionar les masses catalanistes, traient-les de l'estat purament ideal i teòric on vivien per a portar-les al terreny de la practica”

Veiem com Prat de la Riba és capaç de fer “evolucionar les masses”³ i de fer prevaler les seves idees en l'aplicació pràctica, gairebé a la seva voluntat. També veiem una certa lectura des des del coneixement a posteriori que ja té l'autor. En la tercera cita és on millor es veu aquest model.

Unitat perquè es mostra a Prat de la Riba, des de la seva infantesa, com a un catalanista convençut (“Conseqüent nacionalista”) i amb una personalitat i ideologia unitària i fixa. No hi ha lloc, com defensa Burdiel que hauria de ser, per a les contradiccions i les intermitències, així com per al canvi. Algunes cites que ho exemplifiquen:

• “Aquest fet donà ocasió a n'En Prat de la Riba, que sols tenia uns 10 anys, per a manifestar el seu gran amor a Catalunya”
• “...pronuncià un discurs on desarrollava el seu pensament polític, fent manifestacions netament nacionalistes, que foren la base i principi de la seva futura actuació, primerament a la Diputació provincial i més tard des de la presidència de la Mancomunitat”
• “Des del principi de la seva actuació política bullia dins son poderós cervell aquesta idea: la reconstitució nacional de Catalunya i junt amb les demés nacionalitats ibèriques arribà la formació d'un poderós Estat imperialista. En aquest sentit anà desarrollant tota la seva actuació política”

• “El mètode de vida, que s'imposà en començar els estudis de Batxillerat a Barcelona, el conservà durant tota la vida”
• “...les seves teories polítiques i filosòfiques sempre estigueren en consonància amb les seves creences catòliques”

Podem veure com sempre es manté, al llarg de la seva vida, una lògica que va aplicant i que dóna força a aquesta idea gairebé ideal de la figura de Prat de la Riba, més enllà de la lloança perpètua.

Centralitat perquè l'individu és qui actua i canvia allò que l'envolta:

• “La formació de la Solidaritat⁴ fou idea seva; en els moments més difícils i perillosos no faltà al seu ajut i consells, perevaleixent quasi sempre el seu criteri”
• “Desil·lusionat el poble català amb la desfeta de la Solidaritat, sobrevingué un període de calma i desorientació, que hauria estat de fatals conseqüències per la Lliga Regionalista, si En Prat de la Riba, aprofitant aquesta calma, no hagués procurat reanimar les desconfiades masses catalanistes”
• “...ja que sense el talent, els treballs i la perceverànica d'En Prat, difícilment hauria arribat a ésser un fet la Mancomunitat Catalana”

Si fem un cop d'ull a la formació de la Mancomunitat de Catalunya i a Solidaritat Catalana, el nom de Prat de la Riba sempre apareix i és molt important, però tampoc com a figura central i gairebé únic com vol presentar Vallés (no es cita mai a cap persona més que a Prat de la Riba).

En contra d'aquestes qüestions que s'han vist, Isabel Burdiel defensa la biografia des d'un altre punt de vista:

• “El método biográfico permite, mejor que otro tipo de relatos históricos, rechazar tanto las dicotomías rígidas entre nuestras múltiples identidades como las relaciones causales o necesarias entre ellas. Dicotomías y causalidades fijas no se sostienen cuando se analiza una vida individual que obliga, por su propia y aplastante complejidad, a cuestionar tanto una noción de sujeto unitaria y coherente”

Les persones som molt més complicades del que es presenta a moltes biografies. Ens equivoquem, canviem d'ideologia i de voluntats, a vegades deixem escrit coses que no són un reflex de la nostra opinió real, etc. Una historia de vida que vulgui ser fidel a la persona, ha de ser també així.

Aquesta voluntat de coherència i solidesa que Vallés aplica a la biografia de Prat de la Riba, li aporta tanta falsedat que acaba sent un relat, com el d'una novel·la, com ja es veu al principi:

• “La xamosa vila de Castellterçol té la glòria de contar entre ses fills el qui fou primer President de la Mancomunitat de Catalunya.
  El dia 29 de novembre de 1807 nasqué Enric Prat de la Riba. Els seus pares Esteve Prat de la Riba i Magrins i Maria Serrà i Rosàs, eren modestos propietaris. D'aquest matrimoni nasqueren quarte fills; el més gran, Valentí, morí als 16 anys; el segon fou una noia, Maria; el tercer, l'Enric i el més petit es diu Josep. Essent una bons cristians, educaren religiosament als seus fills. En sa vila nadiqua aprengué En Prat de la Riba les primeres lletres”

Burdiel en parla a l'article, referint-se a que la distinció entre novel·la i biografia no va quedar clarament definida fins que la segona es va relacionar més amb la història i la primera amb la literatura (fins que història i literatura es va separar). De fet, afirma: “No es casualidad que la biografiá quedase identificada ya entonces -y aún hoy se aborde en ocasiones de esa manera- como un género borroso, situado en un incierto lugar de cruce entre la historia y la literatura”.

Tot i que fins aquí es compleixen les característiques de biografia de tipus clàssic que diu Burdiel, una última i important no ho fa. És l'exhaustivitat o el que ella anomena “Biografia definitiva”, que vol incorporar tot allò relatiu a la persona pensant que així serà millor. La brevetat d'aquesta obra de Vallés ja fa pensar que no es tracta d'una “Biografia definitiva”.

En cap cas aquesta biografia correspon a la típica de la història social o de l'estructuralisme, que busca en l'individu la representativitat o model d'un determinat grup o col·lectiu. Es podria haver fet com a símbol de la catalanitat o de la nació catalana, però Vallés no en fa cap referència.

1 A no ser que es tracti d'un error.

2 Pérez Ledesma, Manuel i Burdiel, Isabel (2000). Liberales, agitadores y conspiradores. Biografías heterodoxas del siglo XIX. Editorial Espasa Calpe, S.A.

3 Per com en parla, s'entén per masses als catalanistes conservadors i no pas al que avui podem entendre.

4 Solidaritat Catalana: 1906-1909