Els fragments a comentar es troben publicats a l'article De la historia social a la historia de lo social a la revista Ayer l'any 2006. L'article està escrit per M. Á. Cabrera i Á. Santana. Es tracta d'un recorregut per algunes de les crítiques cap a la història social, entesa com l'estudi de la societat en el passat com a element per explicar les altres vessants (cultura, política, religió, etc.). Aquesta historia social, sorgida amb l'Escola dels Annales francesa i difosa també a la Gran Bretanya amb el marxisme (com a centres més importants), ha estat posada en dubte arrel de les teories postmodernistes que van propiciar el que s'anomena “gir lingüístic”, la idea que el llenguatge no és una representació fidel ni dels pensaments, ni de les intencions humanes ni de la realitat mateixa (a la qual també determina en part) i que constitueix una entitat pròpia.
En aquest sentit, els autors repassen sobretot la constatació de que la societat (l'eix de la història social) no és un element natural sempre present, sinó que és una invenció humana, una creació cultural: “la aparición de la categoría de sociedad no se explica en términos de progreso epistemológico, sino que es puesta en relación con la mutación general en la concepción del mundo provocada por el advenimiento de la modernidad occidental.”1.
Aquesta crítica o aportació ha debilitat i xocat amb la història social, que des dels seus inicis veia en la societat un element natural, existent de manera objectiva, a partir de la unió dels diferents individus (però que era més que això, era una entitat). Això vol dir que la societat com a objecte d'estudi científic és posat en dubte, de manera que la història social sembla perdre tota base teòrica. Així doncs, la posició econòmica i social no pot explicar el que fan les persones, com es comporten o quins interessos tenen, sinó que això es deu a altres circumstàncies.
Per tant, segons les idees postmodernistes més fermes, no podem fer ciència objectiva de la història. Això és perquè tot depèn del seu context lingüístic i discursiu (alguns diuen que tot és això últim i que la realitat acaba sent això, el llenguatge). Així, tot és subjectiu o almenys així sembla. La voluntat de la història social de fer de la història una ciència queda així sense fonament. Explicacions de moments històrics en funció de les classes (per exemple) perden validesa, doncs la classe és una altra categoria “construïda” amb la modernitat i que no existeix com a tal en el món real.
No només queda aquí la cosa. Si acceptem aquestes teories del “gir lingüístic”, considerem que els documents no són un reflex dels fets o no són producte seu, sinó que són producte dels discursos i de les tensions dialèctiques entre els diferents actors que el generen. És a dir, que no podem separar el document de la realitat ni el document del discurs.
Tot i això, hi ha historiadors i historiadores que no renuncien a seguir fent història i que des del mateix postmodernisme estan proposant noves alternatives i noves maneres d'analitzar el passat. En aquest sentit, Patrick Joyce proposa tenir en compte les aportacions sobre el dinamisme del llenguatge, és a dir, tenir en compte que societat, classe, economia, etc., no són elements objectius i naturals, però destaca que aquest llenguatge tampoc s'explica per si sol i que interactua amb la realitat. És a dir, que el que podem estudiar és precisament com es construeixen els discursos i el llenguatge i com aquests actuen. No obstant, com a màxim, el que podrem fer és un estudi de la lluita i la imposició o no dels llenguatges (maneres d'entendre, veure i codificar el món).
Per la seva banda, William Sewell proposa (en paraules de Gabrielle Spiegel) “una comprensión dialéctica de la cultura como interacción de sistema y práctica en la vida social, entendido el primero en un sentido estructural aunque modificado en sus efectos por las formas contradictorias, cuestionadas y en constante evolución en que se materializa en la segunda2”. És a dir, que tenim un sistema, dinàmic, però que pot explicar precisament el canvi social. Spiegel ho entén com una certa voluntat de retorn a la “cientificitat” de la història social.
Una nova corrent d'historiadors, lligats a aquests anteriors, i que Spiegel classifica segons “Teoria de la Pràctica” està proposant una visió que no es basa únicament en el llenguatge com a explicació de tot, sinó que creu que aquest també es veu influenciat i determinat d'alguna manera per la realitat social i econòmica. És una sortida cap endavant que manté el postmodernisme però que recupera la base de la història social, en un moment en que el “gir lingüístic” semblava haver debilitat aquestes posicions.
1M.Á.Cabera / Á.Santana, “De la historia social a la historia de lo social”, Ayer, 62 (2006).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada