El fragment a comentar esta escrit per Bernard Cottret i Lauric Hennton. Es tracta d'un article titulat “La comménoration, entre mémorie prescrite et mémorie proscrite”. En aquest es pot llegir varies opinions d'autors i pensadors que reflexionen a l'entorn de les commemoracions i el paper que hi juga la memòria, tot encarat des d'una visió històrica.
La commemoració actua com a memòria en tant que pretén recordar o fer recordar uns fets. També pot fer referència i centrar-se en allò individual, com ara la persona. Hi ha diferents maneres d'incentivar aquest record o memòria, doncs, es poden fixar per exemple en dates que van ser importants per a la història i que en certa manara van ser significatives i identificatives. També es pot aixecar un monument o proclamar un lloc de memòria. Tot, amb la mateixa finalitat, la de commemorar i recordar, però amb una mirada posada al present. Sovint aquestes polítiques de memòria tenen a veure amb la selecció d'uns esdeveniments que venen a subratllar alguna identitat del moment que es busca justificar amb el passat. Els autors de l'article apunten que l'ús de la memòria, i la commemorativa en especial, està cada dia més estesa per tot Europa (i el món en general), sobretot des de fa un parell de dècades en endavant.
Sembla que la societat en general necessiti recordar alguns fets i que no siguin oblidats. Un exemple el podem trobar amb el cas espanyol. Des de la transició democràtica del 1978, però sobretot iniciat el segle XXI, la commemoració i la memòria històrica no ha parat de créixer en importància. La Segona República, la Guerra Civil i la Dictadura són els principals referents.
A quines causes es deu aquesta voluntat creixent de fer memòria? A vegades es deu a una por a oblidar, com es diu en el text “une réaction suscitée par la conscience d’une disparition progressive ou au contraire accélérée des protagonistes”. És el que passa amb els veterans d'una guerra, que veuen com les seves vivències poden quedar oblidades i s'associen per a fer actes de memòria i commemoracions. En alguns casos els governs col·laboren o organitzen aquests actes de manera directa. En un món que avança cada vegada més a ritme frenètic, l'acte de record esdevé un impuls de resistència envers aquesta rapidesa. Aquesta és la interpretació de Jean Delumeau, que apareix citat al text: “la civilisation de la vitesse qui nous emporte dans une course sans cesse plus rapide et paraît, comme un torrent, balayer sur son passage les repères qui semblaient les plus solides”. També s'assenyala la reflexió de Pascal Ory, que parla de les celebracions commemoratives en termes de religió civil, una mena de trobada col·lectiva per a fer un acte de record. D'altra banda, Tzvetan Todrov, Pierre Nora i Étienne François creuen que de la memòria se'n fa un abús i que respon molt a temes nacionals identitaris.
Arribats a aquest punt, cal preguntar-se des d'una vessant historiogràfica com haurien de ser les polítiques de commemoracions i si aquestes són o no pejoratives en algun sentit. El problema es troba normalment en que les polítiques de memòria són actes d'això, de memòria. Responen a una selecció voluntària i subjectiva de què cal commemorar i que no i d'aquesta manera suposen sovint, amb una voluntat justificativa i apologètica, una distorsió del passat. A més, aposten molt cap a una visió fixa i única dels fets passats sense espai a les diferents interpretacions. D'altra banda, es tendeix a comptar amb els testimonis com a únics o principals persones que poden aportar la seva veu, deixant de banda els historiadors i la seva recerca. En els últims anys s'ha avançat molt en el coneixement de com la memòria personal i col·lectiva no és res més que una construcció selectiva i subjectiva dels records que pot conduir a errors involuntaris, mentides volgudes, deformacions per a enriquir o ajustar el relat, canvis en depèn de quins moments, etc. Això vol dir que atorgar tot el poder a un testimoni pot influir negativament en el coneixement del passat.
Si alguna cosa hi ha de fer l'historiador, doncs sovint els actes de commemoració no volen pas saber més sobre allò que celebren, sinó enviar un missatge o enfortir la seva identitat del present, és aportar el seu parer crític i d'anàlisi científic. Serà principalment contrastar la informació i procurar que les aportacions fetes siguin respostes des d'una mirada més interpretativa. Fer notar que memòria i testimoni no són història i que aquesta és, a priori, molt més vàlida ja que cerca o hauria de buscar sempre l'objectivitat i no pas justificar res. Una política oficial de commemoracions, doncs, hauria en tot cas de comptar amb els vertaders professionals sobre el passat per a que la selecció, que és impossible d'evitar, sigui el màxim d'objectiva i que no doni peu a visions úniques del passat.
