Bernard Cottret et Lauric Henneton, “La commémoration, entre mémoire prescrite et mémoire proscrite”

El fragment a comentar esta escrit per Bernard Cottret i Lauric Hennton. Es tracta d'un article titulat “La comménoration, entre mémorie prescrite et mémorie proscrite”. En aquest es pot llegir varies opinions d'autors i pensadors que reflexionen a l'entorn de les commemoracions i el paper que hi juga la memòria, tot encarat des d'una visió històrica.

La commemoració actua com a memòria en tant que pretén recordar o fer recordar uns fets. També pot fer referència i centrar-se en allò individual, com ara la persona. Hi ha diferents maneres d'incentivar aquest record o memòria, doncs, es poden fixar per exemple en dates que van ser importants per a la història i que en certa manara van ser significatives i identificatives. També es pot aixecar un monument o proclamar un lloc de memòria. Tot, amb la mateixa finalitat, la de commemorar i recordar, però amb una mirada posada al present. Sovint aquestes polítiques de memòria tenen a veure amb la selecció d'uns esdeveniments que venen a subratllar alguna identitat del moment que es busca justificar amb el passat. Els autors de l'article apunten que l'ús de la memòria, i la commemorativa en especial, està cada dia més estesa per tot Europa (i el món en general), sobretot des de fa un parell de dècades en endavant.

Sembla que la societat en general necessiti recordar alguns fets i que no siguin oblidats. Un exemple el podem trobar amb el cas espanyol. Des de la transició democràtica del 1978, però sobretot iniciat el segle XXI, la commemoració i la memòria històrica no ha parat de créixer en importància. La Segona República, la Guerra Civil i la Dictadura són els principals referents.

A quines causes es deu aquesta voluntat creixent de fer memòria? A vegades es deu a una por a oblidar, com es diu en el text “une réaction suscitée par la conscience d’une disparition progressive ou au contraire accélérée des protagonistes”. És el que passa amb els veterans d'una guerra, que veuen com les seves vivències poden quedar oblidades i s'associen per a fer actes de memòria i commemoracions. En alguns casos els governs col·laboren o organitzen aquests actes de manera directa. En un món que avança cada vegada més a ritme frenètic, l'acte de record esdevé un impuls de resistència envers aquesta rapidesa. Aquesta és la interpretació de Jean Delumeau, que apareix citat al text: “la civilisation de la vitesse qui nous emporte dans une course sans cesse plus rapide et paraît, comme un torrent, balayer sur son passage les repères qui semblaient les plus solides”. També s'assenyala la reflexió de Pascal Ory, que parla de les celebracions commemoratives en termes de religió civil, una mena de trobada col·lectiva per a fer un acte de record. D'altra banda, Tzvetan Todrov, Pierre Nora i Étienne François creuen que de la memòria se'n fa un abús i que respon molt a temes nacionals identitaris.

Arribats a aquest punt, cal preguntar-se des d'una vessant historiogràfica com haurien de ser les polítiques de commemoracions i si aquestes són o no pejoratives en algun sentit. El problema es troba normalment en que les polítiques de memòria són actes d'això, de memòria. Responen a una selecció voluntària i subjectiva de què cal commemorar i que no i d'aquesta manera suposen sovint, amb una voluntat justificativa i apologètica, una distorsió del passat. A més, aposten molt cap a una visió fixa i única dels fets passats sense espai a les diferents interpretacions. D'altra banda, es tendeix a comptar amb els testimonis com a únics o principals persones que poden aportar la seva veu, deixant de banda els historiadors i la seva recerca. En els últims anys s'ha avançat molt en el coneixement de com la memòria personal i col·lectiva no és res més que una construcció selectiva i subjectiva dels records que pot conduir a errors involuntaris, mentides volgudes, deformacions per a enriquir o ajustar el relat, canvis en depèn de quins moments, etc. Això vol dir que atorgar tot el poder a un testimoni pot influir negativament en el coneixement del passat.

Si alguna cosa hi ha de fer l'historiador, doncs sovint els actes de commemoració no volen pas saber més sobre allò que celebren, sinó enviar un missatge o enfortir la seva identitat del present, és aportar el seu parer crític i d'anàlisi científic. Serà principalment contrastar la informació i procurar que les aportacions fetes siguin respostes des d'una mirada més interpretativa. Fer notar que memòria i testimoni no són història i que aquesta és, a priori, molt més vàlida ja que cerca o hauria de buscar sempre l'objectivitat i no pas justificar res. Una política oficial de commemoracions, doncs, hauria en tot cas de comptar amb els vertaders professionals sobre el passat per a que la selecció, que és impossible d'evitar, sigui el màxim d'objectiva i que no doni peu a visions úniques del passat.

El Postmodernisme i la història social

Els fragments a comentar es troben publicats a l'article De la historia social a la historia de lo social a la revista Ayer l'any 2006. L'article està escrit per M. Á. Cabrera i Á. Santana. Es tracta d'un recorregut per algunes de les crítiques cap a la història social, entesa com l'estudi de la societat en el passat com a element per explicar les altres vessants (cultura, política, religió, etc.). Aquesta historia social, sorgida amb l'Escola dels Annales francesa i difosa també a la Gran Bretanya amb el marxisme (com a centres més importants), ha estat posada en dubte arrel de les teories postmodernistes que van propiciar el que s'anomena “gir lingüístic”, la idea que el llenguatge no és una representació fidel ni dels pensaments, ni de les intencions humanes ni de la realitat mateixa (a la qual també determina en part) i que constitueix una entitat pròpia.

En aquest sentit, els autors repassen sobretot la constatació de que la societat (l'eix de la història social) no és un element natural sempre present, sinó que és una invenció humana, una creació cultural: “la aparición de la categoría de sociedad no se explica en términos de progreso epistemológico, sino que es puesta en relación con la mutación general en la concepción del mundo provocada por el advenimiento de la modernidad occidental.”¹.

Aquesta crítica o aportació ha debilitat i xocat amb la història social, que des dels seus inicis veia en la societat un element natural, existent de manera objectiva, a partir de la unió dels diferents individus (però que era més que això, era una entitat). Això vol dir que la societat com a objecte d'estudi científic és posat en dubte, de manera que la història social sembla perdre tota base teòrica. Així doncs, la posició econòmica i social no pot explicar el que fan les persones, com es comporten o quins interessos tenen, sinó que això es deu a altres circumstàncies.

Per tant, segons les idees postmodernistes més fermes, no podem fer ciència objectiva de la història. Això és perquè tot depèn del seu context lingüístic i discursiu (alguns diuen que tot és això últim i que la realitat acaba sent això, el llenguatge). Així, tot és subjectiu o almenys així sembla. La voluntat de la història social de fer de la història una ciència queda així sense fonament. Explicacions de moments històrics en funció de les classes (per exemple) perden validesa, doncs la classe és una altra categoria “construïda” amb la modernitat i que no existeix com a tal en el món real.

No només queda aquí la cosa. Si acceptem aquestes teories del “gir lingüístic”, considerem que els documents no són un reflex dels fets o no són producte seu, sinó que són producte dels discursos i de les tensions dialèctiques entre els diferents actors que el generen. És a dir, que no podem separar el document de la realitat ni el document del discurs.

Tot i això, hi ha historiadors i historiadores que no renuncien a seguir fent història i que des del mateix postmodernisme estan proposant noves alternatives i noves maneres d'analitzar el passat. En aquest sentit, Patrick Joyce proposa tenir en compte les aportacions sobre el dinamisme del llenguatge, és a dir, tenir en compte que societat, classe, economia, etc., no són elements objectius i naturals, però destaca que aquest llenguatge tampoc s'explica per si sol i que interactua amb la realitat. És a dir, que el que podem estudiar és precisament com es construeixen els discursos i el llenguatge i com aquests actuen. No obstant, com a màxim, el que podrem fer és un estudi de la lluita i la imposició o no dels llenguatges (maneres d'entendre, veure i codificar el món).

Per la seva banda, William Sewell proposa (en paraules de Gabrielle Spiegel) “una comprensión dialéctica de la cultura como interacción de sistema y práctica en la vida social, entendido el primero en un sentido estructural aunque modificado en sus efectos por las formas contradictorias, cuestionadas y en constante evolución en que se materializa en la segunda²”. És a dir, que tenim un sistema, dinàmic, però que pot explicar precisament el canvi social. Spiegel ho entén com una certa voluntat de retorn a la “cientificitat” de la història social.

Una nova corrent d'historiadors, lligats a aquests anteriors, i que Spiegel classifica segons “Teoria de la Pràctica” està proposant una visió que no es basa únicament en el llenguatge com a explicació de tot, sinó que creu que aquest també es veu influenciat i determinat d'alguna manera per la realitat social i econòmica. És una sortida cap endavant que manté el postmodernisme però que recupera la base de la història social, en un moment en que el “gir lingüístic” semblava haver debilitat aquestes posicions.

1M.Á.Cabera / Á.Santana, “De la historia social a la historia de lo social”, Ayer, 62 (2006).

2Gabrielle M. Spiegel, “Comentario sobre Una línea torcida”, Historia Social, 69 (2011).

Biografia de Prat de la Riba

La biografia escollida és sobre Enric Prat de la Riba i Sarrà (1870-1917) i està escrita el 1925 per Josep Vallés. Forma part de la col·lecció de biografies Catalans il·lustres de la Biblioteca Catalana.

Existeix una edició de l'any 2010 a càrrec de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya. Es tracta d'un repàs biogràfic del qui va ser el primer President de la Mancomunitat de Catalunya. El llibre és de petit format i dividit en diferents capítols (vuit i un apèndix) que expliquen diferents moments de la seva vida de manera cronològica.

Principalment es destaca la figura pública de Prat de la Riba, fent especial referència a la seva actuació política. També es fa un repàs de les diferents publicacions i treballs que realitza al llarg de la seva vida. En un petit capítol es fa esment del seu caràcter i vida personal i familiar, però precisament aquesta diferenciació, gairebé com a anecdòtica, i la seva posició al final del llibre, denoten la major importància del primer apartat. L'obra va ser publicada el 1925, però escrita un any abans, com denota el pròleg: “I aprofitant l'ocasió de complir-se aquest mes el setè aniversari de la mort d'En Prat de la Riba”¹. Precisament en el moment en què la Mancomunitat de Catalunya és abolida en el marc de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i en què la repressió anticatalanista és més important. Tot i que la pròpia figura de Prat de la Riba és conservadora, en aquest moment ben bé es podia considerar des del poder central com a radicals. L'obra de Vallés és volguda i intencionadament catalanista, des d'aquesta òptica Regionalista, i clarament encaminada a realçar i lloar la figura i obra del seu protagonista.

Enric Part de la Riba i Sarrà (1870-1917) neix el 29 de novembre a Castellterçol i mor el 30 de març de 1917 a la mateixa vila després d'arrossegar una llarga malaltia. Els seus pares eren uns “modestos” propietaris rurals de conviccions cristianes. Estudia batxillerat i fa carrera universitària de Dret. Ràpidament es fa un lloc en el camp acadèmic i comença a destacar a nivell polític: amb 21 anys és escollit secretari de la junta d'Unió Catalanista, un grup polític conservador i catalanista. Participa en els debats que donen lloc a les Bases de Manresa de 1892. Dedica molt temps a escriure discursos i articles polítics, destacant la seva col·laboració amb les publicacions La Renaixença i La Veu de Catalunya, que serà l'òrgan propagandístic de La Lliga Regionalista, unió política catalanista conservadora que fundarà amb altres personalitats. La nacionalitat catalana (1906) és una de les seves obres cabdals. El seu nacionalisme rep influències del nacionalisme conservador organicista (Herder, Fichte). A l'aplicació real, propugnava una major autonomia de Catalunya com a regió integrada a Espanya, sense cap voluntat independentista. En aquest sentit, va ser clau per a la creació de la Mancomunitat de Catalunya, que presidiria entre 1914-1917. A nivell administratiu va dur a terme obres encarades a la modernització econòmica i d'infraestructures, mentre que a nivell cultural va promoure l'ús del català, creant, per exemple, l'Institut d'Estudis Catalans. Després de patir vàries recaigudes d'una malaltia que arrossegava, va morir el 1917.

L'obra de Josep Vallés es correspon a tret general al tipus de biografia clàssica que descriu Isabel Burdiel a Liberales, agitadores y conspiradores². El temps curt és aquell preponderant i la successió cronològica estructura el text, tal i com es pot veure en aquests fragments:

• “El dia 11 de febrer de 1906 es celebrà...”. A la següent frase: “El dia 20 de maig tingué lloc...”. Al següent paràgraf: “El dia 14 d'abril de 1907 se celebrà”. I al següent: “En les eleccions generals del 21 d'abril del mateix any...”

Això sí, sempre des de la perspectiva individual del personatge com a eix central del relat: “...se confiere la máxima autoridad, unidad y centralidad en la explicación y organización del relato y de la acción”, defineix Burdiel.

Autoritat perquè Prat de la Riba és, mai millor dit, l'autèntic protagonista. L'individu traça el seu destí i és qui, amb el seu esforç i perseverança, pot modificar el seu entorn. No a l'inrevés:

• “...no descansà fins a veure realitzades les seves espiracions”
• “Ja hem vist com amb la seva gran tàctica i perceverància aconseguí imposar la seva il·lusió fent evolucionar les masses des del camp purament idealista on es trobaven, el terreny positiu i practic, on deu desarrollar-se la vida de tot poble que no vol morir per inacció”
• “Diferentat de molts altres polítics, En Prat no sols fou un teoritzant, sinó que amb el coneixement que tenia de la realitat de la vida de la nostra terra, procurà, i ho aconseguí, fer evolucionar les masses catalanistes, traient-les de l'estat purament ideal i teòric on vivien per a portar-les al terreny de la practica”

Veiem com Prat de la Riba és capaç de fer “evolucionar les masses”³ i de fer prevaler les seves idees en l'aplicació pràctica, gairebé a la seva voluntat. També veiem una certa lectura des des del coneixement a posteriori que ja té l'autor. En la tercera cita és on millor es veu aquest model.

Unitat perquè es mostra a Prat de la Riba, des de la seva infantesa, com a un catalanista convençut (“Conseqüent nacionalista”) i amb una personalitat i ideologia unitària i fixa. No hi ha lloc, com defensa Burdiel que hauria de ser, per a les contradiccions i les intermitències, així com per al canvi. Algunes cites que ho exemplifiquen:

• “Aquest fet donà ocasió a n'En Prat de la Riba, que sols tenia uns 10 anys, per a manifestar el seu gran amor a Catalunya”
• “...pronuncià un discurs on desarrollava el seu pensament polític, fent manifestacions netament nacionalistes, que foren la base i principi de la seva futura actuació, primerament a la Diputació provincial i més tard des de la presidència de la Mancomunitat”
• “Des del principi de la seva actuació política bullia dins son poderós cervell aquesta idea: la reconstitució nacional de Catalunya i junt amb les demés nacionalitats ibèriques arribà la formació d'un poderós Estat imperialista. En aquest sentit anà desarrollant tota la seva actuació política”

• “El mètode de vida, que s'imposà en començar els estudis de Batxillerat a Barcelona, el conservà durant tota la vida”
• “...les seves teories polítiques i filosòfiques sempre estigueren en consonància amb les seves creences catòliques”

Podem veure com sempre es manté, al llarg de la seva vida, una lògica que va aplicant i que dóna força a aquesta idea gairebé ideal de la figura de Prat de la Riba, més enllà de la lloança perpètua.

Centralitat perquè l'individu és qui actua i canvia allò que l'envolta:

• “La formació de la Solidaritat⁴ fou idea seva; en els moments més difícils i perillosos no faltà al seu ajut i consells, perevaleixent quasi sempre el seu criteri”
• “Desil·lusionat el poble català amb la desfeta de la Solidaritat, sobrevingué un període de calma i desorientació, que hauria estat de fatals conseqüències per la Lliga Regionalista, si En Prat de la Riba, aprofitant aquesta calma, no hagués procurat reanimar les desconfiades masses catalanistes”
• “...ja que sense el talent, els treballs i la perceverànica d'En Prat, difícilment hauria arribat a ésser un fet la Mancomunitat Catalana”

Si fem un cop d'ull a la formació de la Mancomunitat de Catalunya i a Solidaritat Catalana, el nom de Prat de la Riba sempre apareix i és molt important, però tampoc com a figura central i gairebé únic com vol presentar Vallés (no es cita mai a cap persona més que a Prat de la Riba).

En contra d'aquestes qüestions que s'han vist, Isabel Burdiel defensa la biografia des d'un altre punt de vista:

• “El método biográfico permite, mejor que otro tipo de relatos históricos, rechazar tanto las dicotomías rígidas entre nuestras múltiples identidades como las relaciones causales o necesarias entre ellas. Dicotomías y causalidades fijas no se sostienen cuando se analiza una vida individual que obliga, por su propia y aplastante complejidad, a cuestionar tanto una noción de sujeto unitaria y coherente”

Les persones som molt més complicades del que es presenta a moltes biografies. Ens equivoquem, canviem d'ideologia i de voluntats, a vegades deixem escrit coses que no són un reflex de la nostra opinió real, etc. Una historia de vida que vulgui ser fidel a la persona, ha de ser també així.

Aquesta voluntat de coherència i solidesa que Vallés aplica a la biografia de Prat de la Riba, li aporta tanta falsedat que acaba sent un relat, com el d'una novel·la, com ja es veu al principi:

• “La xamosa vila de Castellterçol té la glòria de contar entre ses fills el qui fou primer President de la Mancomunitat de Catalunya.
  El dia 29 de novembre de 1807 nasqué Enric Prat de la Riba. Els seus pares Esteve Prat de la Riba i Magrins i Maria Serrà i Rosàs, eren modestos propietaris. D'aquest matrimoni nasqueren quarte fills; el més gran, Valentí, morí als 16 anys; el segon fou una noia, Maria; el tercer, l'Enric i el més petit es diu Josep. Essent una bons cristians, educaren religiosament als seus fills. En sa vila nadiqua aprengué En Prat de la Riba les primeres lletres”

Burdiel en parla a l'article, referint-se a que la distinció entre novel·la i biografia no va quedar clarament definida fins que la segona es va relacionar més amb la història i la primera amb la literatura (fins que història i literatura es va separar). De fet, afirma: “No es casualidad que la biografiá quedase identificada ya entonces -y aún hoy se aborde en ocasiones de esa manera- como un género borroso, situado en un incierto lugar de cruce entre la historia y la literatura”.

Tot i que fins aquí es compleixen les característiques de biografia de tipus clàssic que diu Burdiel, una última i important no ho fa. És l'exhaustivitat o el que ella anomena “Biografia definitiva”, que vol incorporar tot allò relatiu a la persona pensant que així serà millor. La brevetat d'aquesta obra de Vallés ja fa pensar que no es tracta d'una “Biografia definitiva”.

En cap cas aquesta biografia correspon a la típica de la història social o de l'estructuralisme, que busca en l'individu la representativitat o model d'un determinat grup o col·lectiu. Es podria haver fet com a símbol de la catalanitat o de la nació catalana, però Vallés no en fa cap referència.

1 A no ser que es tracti d'un error.

2 Pérez Ledesma, Manuel i Burdiel, Isabel (2000). Liberales, agitadores y conspiradores. Biografías heterodoxas del siglo XIX. Editorial Espasa Calpe, S.A.

3 Per com en parla, s'entén per masses als catalanistes conservadors i no pas al que avui podem entendre.

4 Solidaritat Catalana: 1906-1909

Exercici 1

 

Josep M. Salrach

Quan era estudiant llegia amb fruïció el llibret d’Edward H.Carr, ¿Qué es la historia? En recordo les advertències contra el perill de transformar-nos en jutges. A l’historiador li interessa, diu, entendre per què va passar el que va passar, i no pas justificar o condemnar. Tanmateix, afegeix, a l’historiador no se li pot demanar indiferència o neutralitat perquè “les dades històriques pressuposen un cert grau d’interpretació”; i les interpretacions sempre porten inherents judicis morals. A nosaltres ens sembla, però, que el problema no és tant saber si és lícit emetre judicis, sinó com fer-ho atesa la distància que ens separa del passat (…) El més important és marcar les distàncies amb el passat: mesurar el que ens separa. Això només es pot fer assumint que les nostres idees, mentalitat i sistema de valors difereixen dels que ens han precedit. I, un cop assumit, intentar entendre la manera de pensar i ser dels subjectes històrics que estudiem (…) Permeteu-me insistir: l’historiador ha d’esforçar-se per cercar l’objectivitat i entendre, però serà un mal historiador si es traeix a si mateix, cercant una equidistància impossible i mostrant-se insensible al dolor humà.

Arguments a favor: És bo per a l'historiador/a preguntar-se sobre el passat i sobre el comportament de les seves societats. Sovint, fixar-se en alguns moviments o comportaments, ajuda a entendre les societats del present, així com el seu desenvolupament.

Arguments en contra: Cal tenir en compte que les societats evolucionen i que per tant, al llarg dels temps adquireixen comportaments diferents. Tanmateix aquestes “comparacions” entre present i passat i viceversa haurien d'encaixar sobre uns mateixos models.

Eduardo Manzano:

Pensar históricamente implica pensar en hombres y mujeres del pasado inmersos en procesos de cambio, lo que equivale a definirnos a nosotros mismos como hijos de ese cambio y no como cautivos del pasado omnipresente en el presente que reclama el pensamiento esencialista. De todo esto se deriva una consecuencia igualmente evidente: pensar históricamente implica alejarnos definitiva e irrevocablemente de los ancestros, renunciando a engañosas apropiaciones de sus acciones o rehuyendo falsas identidades con ellos. La conclusión que de esto se debe extraer es que pensar históricamente nos obliga a soltar las amarras del pasado. Por eso es tan duro y complejo a veces.

Arguments a favor: Pensar històricament, tal i com el definia Vilar com a postura de pensament que va més enllà dels propis historiadors, és important per a comprendre no sols com les societats humanes han anat canviant, sinó també per no fer apropiacions incorrectes del passat per a fer-ne ús en el present.

Arguments en contra: Manzano diu que pensant històricament ens veiem com a fills del canvi i marca l'atenció en la ruptura. Però les continuïtats també són importants en història i també expliquen moltes coses. En tot cas, pensar històricament suposa ser conscients del canvi, però no trencar amb el passat.

Enric Ucelay-Da Cal

[Explicar] el “tal como fue” de Ranke revela ser un desafío de inmensa dificultad. No hay certidumbre, sólo incertidumbre y, en el mejor de los casos, un argumento construido especulativamente con materiales diversos que resulta más o menos “plausible”. Sin embargo la plausibilidad (…) nunca se debe confundir con la variedad inacabable de una “realidad”, sea la que sea.

El hecho en historia -valga la malintencionada redundancia- es que “el hecho es meramente documental”: no se puede saber “meramente lo que sucedió”, ya que las posibilidades fácticas constituyen una infinidad, aunque no lo sepamos o no lo queramos ver: los eventos son infinitos, aunque las informaciones no lo sean. Estamos lejos de la “confianza desconfiada” que, hace aún medio siglo, podía tener un historiador de la literatura como Richard Altick en las técnicas para asegurar la precisión de un trabajo de investigación.

Arguments a favor: Els fets històrics probables i totalment vertaders, així com identificables i delimitats, no existeixen. Qualsevol canvi o moviment pot ser un fet històric i els documents sols representen una font indirecte i molt incompleta dels fets reals.

Arguments en contra: Tot i que no en podem fer dels fets un relat coherent i totalment cert, sí que ens podem aproximar a ells de manera prou objectiva. No cal tenir tots els fets per fer història. Cal tenir en compte d'on prové aquesta informació i el que vol transmetre. També s'ha de saber destriar i buscar que és allò que més ens interessa i que més informació ens pot proporcionar. Si es pot, s'hauria de poder comparar i contrastar.